Descarrega’t l’article.

Tots els amants del ciclisme coneixen l’anècdota de la descoberta del Tourmalet com el primer gran port de la història del Tour de França en l’edició de 1910. Alphonse Stèines, mà dreta del fundador i director de la carrera, Henri Desgrange, va haver de travessar el Tourmalet de nit i a peu a causa de la neu prima-veral. Malgrat trobar un port impracticable, Stèines, inquiet buscador de recorreguts nous i èpics per a la carrera més dura del món, va enviar un telegrama a Desgrange que es podria definir com la millor menti-da de la història del ciclisme: Travessat el Tourmalet. Molt bona ruta. Perfectament practicable.

Un any més tard, no va caldre cap mentida per convèncer Henri Desgrange per començar a escriure la història, amb permís de l’Izoard o l’Stelvio, del coll més mític dels Alps. Entusiasmat amb l’èxit del pas dels Pirineus el 1910, el 10 de juliol de 1911 la primera gran etapa alpina de la història del Tour va unir Chamonix amb Grenoble. 366 quilòmetres i una única gran dificultat muntanyosa: els 2.556 metres sobre el nivell del mar del coll de Galibier, precedit per l’ascens del Télégraphe. En total 28,5 quilòmetres de pujada –amb un petit descens de 5 quilòmetres entre el Télégraphe i Valloire– per salvar els gairebé 2.000 metres de desnivell entre Saint Michel de Maurienne i el cim.

Emile Georget va ser el primer escalador a creuar l’estret túnel que unia el vessant de Maurienne amb el del Lautaret. Va trigar dues hores i 38 minuts. No només va ser el primer a passar pel cim, sinó l’únic que va fer la pujada sobre la bicicleta. Això sí, amb dues aturades, una a prop del cim quan va veure un torrent d’aigua de desglaç i s’hi va llençar assedegat. Fa 110 anys, no hi havia assistències.

Georget va arribar a Grenoble amb 15 minuts d’avantatge sobre Paul Duboc i 25 sobre Gustave Garrigou, que seria
el guanyador final a París. Georget va estrenar el palmarès d’un coll associat a grans noms del ciclisme, com ara Pélissier, Bartali, Coppi, Bahamontes, Merckx o Pantani.

Precisament, el 1952 Bartali i Coppi van protagonitzar una de les fotos més icòniques de la història del ciclisme. Representants de les dues Itàlies, el comunista i el conservador, l’escalador imprevisible i el rodador fiable, Fausto i Gino van forjar una gran rivalitat al Tour i, sobretot, al Giro. Però a les parets del Galibier van immortalitzar la solidaritat entre ciclistes compartint bidó d’aigua. És sabut que Coppi va guanyar aquella etapa i el Tour, però per a la història quedarà qui va donar el bidó a qui.

Tota l’èpica del Galibier es concentra al vessant del Télégraphe, més llarg i empinat que l’altre, amb uns quilòmetres finals a partir de Plan Lachat amb pendents entre el 8% i el 10% quan l’oxigen ja comença a escassejar a partir dels 2.000 metres. Va ser allà on Marco Pantani va fer la seva gran obra mestra. Amb premeditació, el dia abans li planteja al Chava Jiménez que ataqui al Galibier. Ell el seguirà i faran camí junts fins a Les Deux Alpes.

És dilluns 27 de juliol, però hi ha boira i plou a bots i barrals. El genial escalador d’Àvila, igual d’imprevisible que Pantani, igual de boig, no s’espera i ataca només sortir de Valoire. Pantani olora la sang. Veu Ullrich amb mala cara i comença una cronoescalada cap al cim. Ni Jiménez el pot seguir. Veient que corona amb tres minuts sobre Ullrich, s’atura, es posa l’impermeable i espera Serrano i Massi perquè l’acompanyin en els 30 quilòmetres de descens. No només guanya l’etapa, sinó que sentencia el Tour. Ullrich arriba a més de vuit minuts.

A diferència de Georget o Coppi, Pantani va culminar el Galibier a 2.642 metres. En l’edició de l’any 1979 es va estrenar una nova carretera que s’elevava per sobre el túnel del Galibier, encara en servei. Un últim quilòmetre afegit duríssim, amb rampes del 12% que encara fan més gran la llegenda.