Pere Calvet, degà del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports
Publicat al diari Expansión – Setembre 2023

L’enginyeria no és simplement la ciència i la tecnologia, reutilitzar aigua, els càlculs meticulosos que permeten que els nostres ponts resisteixin les càrregues de milers de vehicles circulant diàriament o els algorismes que fan funcionar els nostres sistemes de transport de manera ordenada, continuada i eficaç. L’enginyeria és tot això i, a més a més, una de les grans forces motrius de la nostra societat moderna. Un pilar en el qual descansa no tan sols la nostra economia i la nostra qualitat de vida sinó també la nostra visió d’un futur més eficient i equitatiu.

A Espanya, l’enginyeria ha estat tradicionalment la columna vertebral oculta darrere de l’esplendor de grans empreses constructores que es despleguen a nivell global. Aquestes corporacions podrien eclipsar les enginyeries més modestes en grandària, però no en impacte.

Bona part de l’èxit internacional en la construcció i gestió d’infraestructures descansa en la qualitat de les nostres empreses d’enginyeria, la base per a tots els grans projectes. Tant en les convencionals –carreteres, ferrocarrils o serveis d’aigua i electricitat– com les de nova generació –fibra òptica, 5G, intel·ligència artificial…– les nostres enginyeres i enginyers són excel·lents professionals i els trobem entre els més ben formats i competents del món.

Les nostres empreses d’enginyeria, gairebé totes de mida mitjana i petita, han aconseguit una gran concentració de talent que els ha permès un notable creixement en els últims temps i ser cada vegada més competitives en els mercats internacionals. No obstant això, aquest bon panorama no està exempt d’amenaces o riscos pel nostre sector.

En una època on la incertesa sembla ser l’única constant, l’enginyeria emergeix com una disciplina per resoldre problemes concrets

Un dels principals problemes radica en la falta de lideratge del sector públic en el moment de planificar noves infraestructures, afrontar l’ampliació i renovació d’algunes de les ja existents i confiar en el paper de l’enginyeria en la presa de decisions d’interès públic.

A més del talent i la capacitat d’internacionalització de les nostres enginyeries, el propòsit i l’ambició de les administracions públiques espanyoles és clau si volem que, a més de ser coneguts per construir ponts, autopistes o posar en marxa grans parcs eòlics, siguem capaços d’exportar tecnologia i coneixement arreu del món.

I això bàsicament requereix dues condicions per part de les nostres administracions: tenir una gran ambició planificadora i generar una cartera de projectes d’enginyeria estable i de qualitat i modificar els mecanismes de licitació i adjudicació per premiar més la qualitat dels projectes que l’oferta econòmica. L’eficiència i rendibilitat d’una obra a llarg termini requereix no voler estalviar massa en els estudis i projectes.

Una aposta per la qualitat en els projectes redundarà en un preu major i en major capacitat de les empreses per a retenir el talent format en les nostres universitats, que és un altre dels grans reptes que tenim com a societat.

Però l’enginyeria no sols es mesura en números econòmics o en eficiència tècnica. El seu major impacte, tal vegada, s’observa en la seva capacitat per impulsar el canvi social. En una època on la incertesa sembla ser l’única constant, l’enginyeria emergeix com una disciplina per resoldre problemes concrets, però sobretot per inspirar grans canvis.

És l’ànima transformadora que batega dins les nostres empreses. No som només una eina per construir el món que ens envolta, sinó una manera d’entendre el progrés que ens empeny cap a un futur més eficient, sostenible i, sobretot, humà.