Pere Calvet, degà del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports
Publicat a La Vanguardia – Gener 2024

Les societats evolucionen i passen per diferents estats d’ànim que provoquen moments irrepetibles. A Catalunya, la revolució industrial va deixar una empremta duradora en forma de teixit empresarial sòlid i arrelat, una societat civil forta i un planejament urbà a llarg termini, del qual l’Eixample d’Ildefons Cerdà a Barcelona n’és una referència.

Després del canvi de segle, la Mancomunitat de Catalunya va assumir la responsabilitat i va treballar per establir les bases del desenvolupament del país, amb una visió molt avançada del conjunt de les necessitats del territori i els seus sistemes. També la Generalitat Republicana va tenir el seu moment planificador. El Pla d’Obres Públiques dirigit per l’enginyer de Camins Victorià Muñoz Oms va dibuixar amb gran ambició les infraestructures necessàries a 50 anys vista.

La visió a llarg termini es va recuperar amb l’arribada de la democràcia, amb la il·lusió col·lectiva d’assolir el nivell socioeconòmic de les societats europees avançades. A partir d’una enorme tasca de planejament urbanístic, en pocs anys vam ser capaços de materialitzar un Estat de benestar sòlid, amb llacunes i dèficits, però amb un enorme salt de qualitat en forma de noves infraestructures de mobilitat, hospitals, escoles, aprofitaments hidràulics o depuradores, entre d’altres.

Tot i això, hem arribat a un esgotament pel que fa a pensar en gran. Tenim dificultats per prendre decisions des d’una visió global i sistèmica que prioritzin el bé col·lectiu per damunt de visions parcials i localistes. Són molts els projectes que no avancen per la manca de capacitat d’implementar solucions socialment necessàries compensant les minories o territoris afectats, o per assumir el cost polític d’exercir una responsabilitat i una autoritat atorgades per les urnes. Assistim a un creixent curtterminisme, a una imposició de la tàctica per davant de l’estratègia i la visió a llarg termini.

“No s’han de posposar debats, cal prendre decisions sobre la gestió de l’aigua”

Aquest és un dels grans motius pels quals Catalunya acumula mancances cada vegada més flagrants. Cal afrontar-les sense demora per mantenir-nos en el grup capdavanter de les societats socialment responsables, amb una visió que conjuga la sensibilitat mediambiental i equitat social i amb una competitivitat empresarial imprescindible per la generació de riquesa i la seva distribució justa. S’oblida sovint que l’examen d’una acció de govern ha d’esser cada quatre anys, amb una visió de conjunt de l’acció de la legislatura

La nostra societat s’ha construït suposant que els serveis públics estan garantits sota qualsevol condició. Cal dir que avui això encara no és així. Per aconseguir-ho, és imprescindible no defugir ni posposar debats i prendre decisions en àmbits com la gestió de l’aigua, per evitar entrar en situacions recurrents de crisi conegudes i pronosticades com l’actual. L’aigua no és l’únic àmbit en què anem curts d’ambició. Falta una visió conjunta en matèria de transició energètica i renovables, mobilitat, serveis sanitaris, escolars o culturals.

La planificació estratègica del país no s’ha de fer només amb visió de creixement –necessària en el passat–, sinó amb l’objectiu d’aconseguir uns serveis públics resilients i estructurants que siguin capaços de garantir, sota condicions adverses, la disponibilitat d’aigua, d’electricitat, la mobilitat, els serveis sanitaris, socials o escolars.

És un desafiament difícil i que requereix ambició, sensibilitat, paciència i altes dosis de consens polític, però és una tasca molt engrescadora. La Catalunya que volem, la Catalunya necessitem. Si ho fem bé, serà el llegat que la nostra generació podrà deixar a les següents.