Descarrega’t l’article.

La ciutat moderna, tal com la coneixíem fins ara, té el seu origen a finals del segle XIX i principis del segle XX. Quina és aquesta nova teoria científica?
Avui disposem d’unes eines i uns mètodes analítics que posen al descobert nous coneixements sobre el funcionament de les ciutats. L’anàlisi de dades, la ciència de la complexitat, l’aprenentatge automàtic basat en la teoria de xarxes… ens permeten produir models digitals per estudiar les ciutats des de més a prop que mai i compartir tots aquests coneixements per planificar, dissenyar i desenvolupar les ciutats del demà. Parlem no només d’enginyeria, ciència de la informació i arquitectura, sinó també d’antropologia, polítiques públiques i planificació urbana.

La pandèmia canvia les nostres ciutats o la forma com vivim a les ciutats?
Els canvis en les condicions de vida que han patit els ciutadans durant la pandèmia han fet ben palès i ben notori l’impacte que té l’espai físic on vivim i on treballem en la nostra qualitat de vida. Les limitacions en la mobilitat i la sociabilitat imposades per minimitzar el risc d’impacte han afectat notablement la qualitat de vida dels ciutadans, els patrons d’interacció social en la vida privada i en la professional i, fins i tot, el benestar emocional de moltes persones. Aquesta tragèdia ha demostrat precisament un dels punts essencials de la nostra recerca: l’impacte que la forma de les ciutats té en la nostra qualitat de vida.

Aquests mesos hem sentit a parlar molt d’un suposat cert retorn al món rural o a ciutats més petites, en detriment de la vida a les grans metròpolis…

El fenomen d’un cert retorn a comunitats més petites és una reacció natural, però més aviat anecdòtica. Cada escala d’assentament urbà presenta avantatges i desavantatges intrínsecs, un fenomen que ha analitzat àmpliament l’equip liderat per Geoffrey West i Luis Bettencourt. El creixement de les ciutats presenta fenòmens de creixement superlineal positius (increment exponencial en la diversitat de serveis urbans, d’accés a oficis, d’indústries, en la concentració de professions intensives en coneixement, en el rendiment de la innovació, en els salaris mitjans), però també d’altres de negatius com el crim, la contaminació o la desigualtat. Així mateix, el creixement de les ciutats presenta alguns avantatges de tipus sublineal com l’eficiència urbanística, que permet fer financerament viable determinades infraestructures de transport o equipaments estratègics.

Vostè aposta per un model ideal de “la ciutat dels 15 minuts”, a on tenim tots els serveis a un quart d’hora de desplaçament a peu. Avui això és una utopia per molts ciutadans.
Els estàndards de la ciutat dels quinze minuts exigeixen que els ciutadans disposin d’accés a un habitatge de qualitat, treball, serveis de salut, educatius, culturals, en un radi de quinze o vint minuts a peu de manera distribuïda en el territori.
Actualment, és veritat que aquestes condicions es compleixen en molt poques àrees urbanes. Els models que analitzen les ciutats com a territoris complexes ens permeten identificar quina mena de models de disseny urbanístic i de distribució de serveis afavoreixen més l’assoliment dels estàndards de qualitat de la ciutat dels quinze minuts. I hem vist que només els patrons de disseny fractal, de policentrisme harmònic, amb una jerarquia interna Scale-Free poden assolir aquest nivell de qualitat urbanística.

“ El Pla General Metropolità del 76 està esgotat.
Cal apostar pels districtes d’innovació ”

Això ens obliga a repensar els límits territorials de les ciutats?
Certament, els límits geogràfics i l’abast territorial de l’anàlisi condicionen la qualitat d’un estudi de cara a orientar patrons de disseny urbanístic. Els mètodes tradicionals no utilitzen modelització de sistemes complexes i per això tan sovint les institucions que desenvolupen projectes de planejament disposen d’un diagnòstic deficient sobre els sistemes urbans i sovint es prenen decisions de disseny i gestió de dubtosa qualitat. És un fenomen ben estès a Occident des de la II Guerra Mundial, que malaurada-ment els països en desenvolupament sovint copien acríticament i mimètica.

Si allunyem el zoom i ens fixem en Catalunya a escala global, podem considerar tot el país com a regió metropolitana de Barcelona?
L’abast mínim d’anàlisi, planejament i gestió per la regió metropolitana de Barcelona hauria de ser la de la regió dels cinc milions. Actualment, ni tan sols els 36 municipis de l’Àrea Metropolitana estan coordinats amb una visió sòlida de sistema. La idea de considerar tot Catalunya una xarxa extensa és atractiva, possible i desitjable, però això requerirà tan l’actualització urgent de la metodologia d’anàlisi i de suport al disseny, com canvis en l’estructura política de gestió d’aquesta “Catalunya ciutat” que alguns ja somiaven fa un segle.

És només un somni o es pot convertir en una realitat?
L’avantatge del model de ciutat fractal és que permet a cada node desenvolupar-se en el seu màxim potencial i, alhora, formar part d’una xarxa harmònica i complementària. Així, si es desplegués un model de policentrisme harmònic, es podria assolir una elevada qualitat de vida arreu del territori, un intercanvi fluid entre municipis de mida i naturalesa diversa i, per tant, complir el somni.

Defenses l’urbanisme com una com-binació d’art i ciència. Ildefons Cerdà ja va ser un avançat al seu temps. Avui vivim, en general, un urbanisme que es mimetitza en excés, massa basat en el ciment i en la reproducció de models que es repliquen, com si fossin les franquícies comercials que avui trobem al centre de qualsevol ciutat?
Certament, la disciplina de l’urbanisme ha patit un fort estancament metodològic durant dècades, un fet que ha tingut un impacte negatiu en la qualitat de les intervencions que s’han fet. Ara bé, els avenços espectaculars que s’han produït en la professió en els últims quinze o vint anys obren grans possibilitats i permeten destriar el gra de la palla, comprendre més profundament les relacions de causa-efecte en l’urbanisme i desenvolupar visions de disseny que integrin elements qualitatius i quantitatius, d’art i ciència, de manera harmònica. Una part dels errors que s’han comès tenen a veure amb una excessiva suburbanització, com a resultat de la política geoestratègica dels Estats Units durant la guerra freda, quan els estrategs van promoure un creixement en taca d’oli per obligar la Unió Soviètica a invertir exponencialment en una carrera armamentística que va contribuir a l’enfonsament de l’URSS a les acaballes dels vuitanta.

Quines ciutats al món són avui referents o ho poden ser a deu o vint anys vista?
Totes les ciutats presenten virtuts i defectes i totes elles presenten, així mateix, un cúmul d’estrats superposats al llarg de la història. Ara bé, algunes ciutats que presenten aspectes molt interessants són Copenhaguen pel seu sistema de jerarquia de mobilitat; Boston i Austin pel seu ecosistema d’innovació i dinamisme cultural; Zuric i Londres per la qualitat del sistema de transport públic; Singapur per l’eficiència dels seus sistemes tecnològics o Melbourne per la seva elevada qualitat de vida. També hi ha ciutats emergents a l’Àsia, l’Àfrica i Llatinoamèrica que cada cop tindran més força, però els models urbanístics que estan adoptant en general són de mala qualitat. Diverses ciutats mexicanes com Monterrey o Guadalajara estan agafant molta força.

I Barcelona? A on la tenim? Cal repensar el model?
Barcelona ha esgotat plenament el model que es va desenvolupar amb el Pla General Metropolità (PGM) del 76. Fa vint anys que el model s’ha esgotat i no s’ha renovat la visió, i això fa temps que té un impacte negatiu en la ciutat i la regió metropolitana en el seu conjunt. Ens trobem en un moment fantàstic per actualitzar la visió de la ciutat i la regió metropolitana i donar un nou impuls urbanístic, infraestructural, econòmic i vital a la nostra ciutat. El desenvolupament d’un model de regió metropolitana fractal, amb èmfasi en l’enfortiment de les cadenes de valor dels sectors econòmics que presenten un avantatge comparatiu, així com l’establi-ment d’una estratègia d’innovació que doni ales a l’economia del coneixement, pot ser la solució. Una xarxa de districtes d’innovació estratègicament distribuïts pot permetre combinar les plusvàlues pròpies de la concentració d’activitats intensives amb coneixement amb una distribució igualitària de serveis que elevi la qualitat de vida per a tots.

“ El model ideal de ciutat és aquella en què el ciutadà
té els principals serveis en un radi de 15 minuts a peu ”

Hem parlat molt de models i urbanisme, però… i les persones? L’objectiu vital de qualsevol és viure bé i guanyar-se bé la vida. Com es pot contribuir a crear ecosistemes generadors i captadors de talent des de la planificació urbanística?
L’urbanisme només pot ser de qualitat quan té les persones, els ciutadans, al centre de totes les prioritats. Per reactivar l’economia és fonamental identificar les ineficiències del sistema i alinear el disseny urbanístic i l’especialització d’activitats per afavorir l’alliberament dels efectes multiplicadors que es donen en els ecosistemes d’innovació d’èxit. Els països desenvolupats com el nostre només poden avançar per la via d’humanitzar el treball: posar al centre de l’economia les facultats que només les persones tenen. Actualment, les xarxes de creació de coneixement i de difusió d’innovacions i transferència de tecnologia estan trencades a Barcelona. Per això la ciutat és molt menys innovadora i dinàmica del que podria ser. Mitjançant uns criteris de disseny urbanístic i de programació d’activitats podem fer que les peces del pont de la innovació encaixin i activar cicles virtuosos que treguin a la ciutat de l’estancament dels últims vint anys.

De models de ciutat n’hi ha molts, però així a grans trets quines diferències hi ha entre les ciutats americanes, europees i asiàtiques?
En línies generals, moltes ciutats nord-americanes segueixen un patró on tenen un “petit Manhattan” al centre, normalment el districte financer i de negocis, i un “gran Phoenix” al voltant, en distribució de taca d’oli. És un model molt ineficient que estan procurant corregir. Atlanta n’és un cas escandalós. Mentrestant, les ciutats europees presenten una gran diversitat, però típicament tenen un barri de “Petit Món” al centre, el nucli històric, envoltat de barris heterogenis, ja sigui amb distribució radial (París o Milà), lineal (Torí), ciutat jardí (zones de Londres), atomitzats (Istanbul)… Actualment, estan força estancades pel que fa al dinamisme respecte de la resta del món. Pel que fa a les ciutats asiàtiques, estan copiant a l’engròs els pitjors errors de l’urbanisme occidental de la segona meitat del segle XX, ben obsolet.

Els fons europeus Next Generation són una oportunitat per les ciutats europees? Ho sabran aprofitar a partir de les iniciatives i projectes que hem vist fins ara?
Els fons europeus Next Generation poden representar una gran oportunitat per les ciutats europees, però només si fan un esforç d’anàlisi rigorosa i procuren deixar de banda apriorismes ideològics. S’han de centrar en una anàlisi científica i uns criteris de disseny que posin al ciutadà al centre, que permetria desenvolupar visions urbanístiques que harmonitzin la qualitat de les intervencions locals amb l’eficiència del sistema metropolità.

Carles Arbolí
Periodista