Autor: Javier Ortigosa
Membre de la Comissió d’Urbanisme i Territori

Algú ha passejat per París darrerament? Cada vegada són més les ciutats que aposten per la bicicleta com a mitjà de transport quotidià. I no és casualitat. Pedalar per la ciutat no només és saludable i sostenible, sinó que és també una elecció racional i eficient.

Les infraestructures ciclistes ofereixen un rendiment extraordinari de l’espai. Amb només 2 o 3 metres d’amplada, un carril bici pot transportar centenars de persones per hora. A les nostres ciutats, on l’espai públic és tan preuat, això representa una oportunitat que no podem deixar escapar.

Pocs mitjans de transport són tan nets i saludables. La bicicleta no contamina, no fa soroll i afavoreix l’activitat física. El seu impacte positiu en la salut pública és clar i avalat per metges, urbanistes i economistes. També és una eina d’equitat: dona autonomia a infants i joves, i ofereix una alternativa assequible a qui no pot o no vol dependre del cotxe. Cal pensar que la bicicleta elèctrica aporta comoditat i prestacions, i fa accessible aquest mitjà a moltes més persones.

Invertir en xarxes ciclistes no beneficia només els ciclistes. Millora el conjunt del sistema de mobilitat: redueix la pressió sobre el transport públic i, de retruc, disminueix el nombre de vehicles motoritzats: es racionalitzen seccions i millora l’oferta de mobilitat sostenible.

A més, des del punt de vista econòmic, la bici guanya per golejada. Un carril bici és molt més barat de construir i mantenir que qualsevol infraestructura per a cotxes o transport públic, i el seu retorn és immediat: menys emissions, menys soroll, millor salut i menys despesa sanitària. Costa trobar una inversió pública amb una relació cost-benefici tan clara. I, tot i així, encara ens costa prioritzar-la. Apostar per la bici no és només un tema del nord d’Europa: aquí també tenim dades i estudis que ens ho avalen. També disposem de la capacitat tècnica per fer-ho. El que cal és voluntat política i determinació.

Barcelona ha fet una aposta decidida per la bicicleta, amb més de 240 km de carrils i un sistema de bici compartida ja plenament consolidat. Però toca fer un pas endavant: millorar la qualitat dels carrils, ampliar-ne la capacitat i enfortir la connectivitat a escala metropolitana.

La xarxa Bicivia de l’AMB és un bon exemple d’aquesta visió metropolitana: connecta municipis veïns salvant les barreres creades per autopistes i grans vies. Cal seguir apostant-hi, perquè l’àrea metropolitana és prou compacta i la majoria dels desplaçaments no superen els 10 km.

Aquests primers corredors ciclistes serveixen per obrir camí en zones dominades per infraestructures viàries, generant continuïtats que també són voreres. Aquesta permeabilitat és clau per imaginar i construir les futures avingudes metropolitanes que planteja el PDUM, transformant la manera com entenem i estructurem el territori. Un bon exemple és el carril bici que uneix la Zona Universitària de Barcelona amb Esplugues.

Un altre repte pendent és el de l’aparcament segur. Perquè la bici sigui una opció real, cal garantir espais accessibles i protegits on deixar-la. Això vol dir repensar plantes baixes, voreres i aparcaments per fer-los compatibles amb l’emmagatzematge de bicicletes. Amb molt poc espai, podem donar servei a molta gent.

Promoure la bicicleta no és una moda ni un caprici. És una aposta estratègica per una ciutat més saludable, més equitativa i més eficient. Com a enginyers, no només ho hem d’entendre: ho hem de defensar.

Fotografia: www.freepik.es