Autor: Lluís Ubalde
Enginyer de Camins, Canals i Ports
Enguany es commemora el bicentenari de la mort del creador de la primera Escola de Camins a Espanya: Agustín de Betancourt, nat l’any 1758 a l’illa de Tenerife i mort a la ciutat de Sant Petersburg el 1824.
Mirar enrere té quelcom d’encisador i alhora quelcom de pervers. Certament la curiositat de conèixer el nostre món precedent i els nostres antecessors, en aquest cas els nostres antecedents professionals, ens duu a celebrar cofois (i a vegades amb una petita sobredosi de vanitat) les efemèrides associades a aniversaris de xifres rodones. Hi ha també la part perversa dels records que alimenta la desafecció al moment present i la desconfiança en el futur, per una exaltació nostàlgica d’un passat acomodat al nostre desig. Aquesta actitud crea figures salines, que resten immòbils i tenen una facilitat insana de rovellar les estructures destinades a bastir nous projectes.
Potser al nostre temps s’imposa més que en altres èpoques una certa tendència de desmitificar, fins i tot amb dosis de rebel·lia, allò que generacions passades han preuat com tresor de les seves aspiracions vitals. I amb una pretesa voluntat d’humanitzar la solemnitat s’estén la gosadia de jutjar el món que no hem conegut amb una mentalitat que assumim universal i superior.
Quan revisem la història, és fàcil caure temptats per l’encís, la nostàlgia o la rebel·lia. Hi ha però també l’actitud d’apropar-se a la història amb la voluntat de cercar una inspiració per a les nostres accions, una inspiració suficientment potent com per a impulsar-nos, amb valentia i generositat, a contribuir amb un vers al poderós drama del món.
Sens dubte, la figura d’Agustín de Betancourt alimenta aquesta inspiració. Al món que li va tocar viure, l’enginyeria civil era assumida en general pels mestres d’obra, que aprenien el seu ofici als gremis mitjançant la repetició de l’experiència heretada, marcada per una formació tècnica molt simple. Hi havia també en aquell món els arquitectes: des de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando aprenien el seu ofici, allunyat però dels problemes que plantejaven les obres d’enginyeria. Finalment, per als projectes d’obra pública amb transcendència sobre el territori, l’Estat comptava amb els enginyers militars, dotats de coneixements científics i tècnics, amb una sòlida preparació de matemàtiques en el context del segle XVIII.
Els orígens de l’Escola de Camins
El 1711 fou creat el Cos d’Enginyers Militars amb una clara vocació de contribuir a la modernització de l’Estat. Així, i amb l’ajuda interessada de França, es fomentà la formació d’uns professionals de l’enginyeria, que havien de vèncer la inèrcia secular mantinguda per la noblesa i l’Església, sent defensada aquesta inèrcia especialment per la Inquisició. El 1720 es creà l’Acadèmia Reial de Matemàtiques de Barcelona per preparar adequadament els enginyers militars. Fou la segona acadèmia reial oberta a Espanya (després de la de la Llengua) i assolí un enorme prestigi convertint-se en el centre tècnic i científic més important de l’Estat durant el segle XVIII.
Aquest segle, l’anomenat Segle de les Llums, època de la Il·lustració, portà el revifament de la raó com a instrument per conèixer i interpretar el món, fins i tot com a eina per assolir la felicitat. La recerca científica, vigilada i en ocasions perseguida en temps anteriors, comptava llavors amb vents favorables, que duien no únicament a enriquir el camp de la teoria, sinó a aportar resultats pràctics que milloressin la qualitat de vida de les persones.
El Cos d’Enginyers Militars havia focalitzat els seus primers esforços en la construcció de fortificacions per defensar el territori i assegurar la pau, que és principi de benestar i prosperitat. Els estudis impartits a l’Acadèmia Reial de Matemàtiques de Barcelona se centraren en la construcció d’aquestes estructures. Ara bé, les assignatures de matemàtiques, topografia, hidràulica, mecànica i construcció convertiren els enginyers militars en els millors professionals dels quals disposava l’Estat per dur a terme les obres públiques de carreteres, canals i ports. I a ells foren encomanats els projectes i les obres d’aquestes infraestructures, destinades a crear noves vies de comunicació que donessin estabilitat i afavorissin el comerç. En època del rei Carles III, gairebé tres quartes parts dels enginyers que treballaven a Espanya havien estat formats a l’Acadèmia de Barcelona.
El 1774, dins el Cos d’Enginyers Militars, es creà una branca destinada específicament a camins, ponts, edificis d’arquitectura civil, canals de rec i navegació. Fou un clar precedent de la Inspecció General de Camins i Canals, en funcionament el 1799, i de l’Escola de Camins i Canals, oberta el 1802, promoguda per Agustín de Betancourt.
Agustín de Betancourt i l’enginyeria de Camins
Aquest enginyer, que també fou inventor i científic, recollí l’afany de modernitzar l’Estat que fomentaven les Societats Econòmiques d’Amics del País. La seva capacitat d’inventar i la seva habilitat de crear noves màquines li proporcionà el reconeixement i l’ajuda per marxar pensionat a París, on entrà en contacte amb l’École nationale des ponts et chaussées, que ja havia estat fundada el 1747 de la mà de Jean-Rodolphe Perronet. Aquesta escola seria el model que Betancourt adoptaria per a l’Escola de Camins.
A França, a més d’estudiar física, geologia, hidràulica i mecànica, tingué ocasió de tractar amb alguns dels enginyers més il·lustres del moment, i organitzà un equip de treball encarregat de portar a Espanya una col·lecció molt rellevant de màquines, plànols i memòries tècniques, testimoni de tot allò que els integrants d’aquest equip de treball havien après arreu d’Europa. Amb aquesta singular aportació es crearia el Real Gabinete de Máquinas, del qual Betancourt en seria el director. A Anglaterra, trobà, amb els millors fabricants de màquines del món, un catalitzador per a la seva inventiva. El seu prestigi li permetia accedir als centres tecnològics de l’època i estudiar les noves màquines, per després reproduir-les millorades. Hi hagué també qui li acusà d’espionatge, en transvasar coneixement tecnològic entre països, països que no sempre mantenien una relació amistosa.
A Espanya, fou l’artífex del primer vol aerostàtic, produí invents com el telègraf òptic o la draga de rosari, i fou Inspector General de Camins i Canals, amb un paper determinant en la planificació de les noves infraestructures de transport de l’Estat. A Catalunya arribà a impulsar el 1804 una línia de tramvia de tracció animal entre Reus i Salou, que no s’arribà a construir. Però, sens dubte, la seva aportació més rellevant va ser la creació d’un cos de professionals per concebre els projectes i per executar la construcció de les obres públiques de l’Estat. Un cos tècnic la formació del qual havia d’estar garantida per una escola exigent i il·lustrada amb els darrers avanços tecnològics de l’època.
Després d’enemistar-se amb Manuel Godoy per no deixar-se subjugar per la tirania capritxosa del polític, hagué de marxar d’Espanya i s’establí a Sant Petersburg, acceptant l’oferta que li havia fet arribar el tsar Alexandre I. Fou certament un enginyer universal, que aportà allà on visqué la seva saviesa.
La capacitat de transformar el territori que tingueren els enginyers militars fou heretada i adaptada pels enginyers de camins; els quals, amb aquesta capacitat, reberen també la responsabilitat de servir amb honor i intel·ligència la societat del seu temps. Així ho entengué Agustín de Betancourt i així ho volgué transmetre a través del seu millor llegat: l’Escola de Camins.
Una resposta
Felicitats a Lluís Ubalde per aquest article tan interessant. Espero que la presentació del proper 25 de juny ho sigui encara més. Fa uns anys va caure a les meves mans un llibre anomenat “De Palas a Minerva: La formación científica y la estructura institucional de los ingenieros militares del siglo XVII”, redactat el 1988 pel professor Horacio Capel, catedràtic emèrit de Geografia Humana de la UB (Universitat de Barcelona) que va comptar amb la col·laboració de dos investigadors de la mateixa Universitat i del CSIC, Joan Eugeni Sánchez i Omar Moncada. En aquest llibre, que suposo serà difícil de trobar (potser en Amazon o en llibreries de segona mà) s’explica la història de la “Real Escuela Militar de Matemáticas de Barcelona”, que va funcionar des del 1720 al 1802 impartint els ensenyaments teòrics i pràctics dels enginyers militars i que inclouen tota mena d’obres d’infraestructura (camins, canals i ponts) aplicables a la construcció civil. Tot i que han passat uns quants anys, l’obra manté el seu interès, té abundants figures i no és feixuga de llegir. Es realment curiosa la història d’aquesta Acadèmia, precedent de la nostra Escola d’Enginyers de Camins de Barcelona que aquest any ha celebrat el seu cinquantè aniversari. Si teniu curiositat pel tema, una vista prèvia del llibre es pot conseguir accedint a la pàgina web: https://books.google.es/books/about/De_Palas_a_Minerva.html?id=O9R8neVsVOUC&redir_esc=y